Quan ens proposen una possible tutela tenim per norma anar a conèixer la persona a fi de saber com és i en quines condicions viu.
En el cas que exposem, es tractava d’una senyora soltera que vivia en un petit apartament d’un dels blocs amb serveis, de titularitat municipal, pensats per acollir persones o matrimonis en situació social i/o econòmica precària. I vam descobrir que en aquell apartament, d’una sola plaça, hi viva també, dormint en el sofà, un jove nebot seu que, lògicament, no hi tenia dret i per això tenia enfrontaments continus –a vegades amb certa violència- amb l’equip responsable del bloc. Ell intentava justificar la seva presència amb l’excusa que tenia cura de la tia a la que estimava molt perquè li havia fet de mare al morir la seva quan ell era molt petit. I també és cert que la tia s’estimava el nebot i volia que seguís vivint amb ella. Però, per més estimació mútua que hi hagués, el cas és que la seva situació era il·legal i podia comportar la pèrdua de l’habitatge.
Però al cap de poc temps d’exercir la tutela, les circumstàncies físiques i psíquiques de la senyora van fer aconsellable el seu ingrés en una residència i, en conseqüència, el nebot es va quedar sense poder seguir vivint a l’apartament i es va haver de buscar la vida i, lògicament, ens va fer culpables de la seva situació. Però gràcies a la tasca d’alt nivell professional del nostre equip social es va superar la gran tensió del moment de l’ingrés per arribar a assolir, amb el pas del temps, una excel·lent col·laboració en l’atenció a la nostra tutelada.