Una història en 7 seqüències i una conclusió

Seqüència 1.- Una anciana que camina sola cau en plena via pública. Un grup de persones corre a aplegar-se al seu voltant i una demana una ambulància.

Seqüència 2.- Arriba l’ambulància i, veient el seu estat i les conseqüències de la caiguda, els sanitaris opten per traslladar-la a un hospital on és atesa en el servei d’urgències per, posteriorment, passar-la a planta.

Seqüència 3.- Els serveis socials de l’hospital comproven que viu sola i que, en el seu estat actual, no pot tornar al domicili i per això, quan li donen l’alta, la ingressen en un centre geriàtric públic d’estada temporal on constaten que pateix alguna disfunció mental i, en conseqüència, decideixen iniciar un procés legal d’incapacitació.

Seqüència 4.- Acabat el tràmit jurídic, és declarada legalment incapacitada i serà la comissió corresponent del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya qui li buscarà una entitat tutelar que tingui cura d’ella.

Seqüència 5.- Una treballadora social de l’entitat a la que ha estat proposada la tutela, la visita i hi manté una entrevista de la que se’n desprèn que viu en una situació econòmica precària i que, tenint en compte que l’estada on està ara és temporal, caldrà gestionar-li una plaça pública en una residència i, un cop feta la gestió, es produeix l’ingrés.

Seqüència 6.- Resolt el tema de residència, l’entitat tutelar comença, com és la seva obligació, una investigació sobre els antecedents (familiars, socials i econòmics) de la persona tutelada. I descobreix que el pis on vivia, ubicat en un barri de Barcelona, és de la seva propietat un cop heretada la meitat que havia pertangut a la seva germana ja difunta. I en la mateixa situació es troba un altre pis situat a primera línia de mar en una localitat del Maresme i encara un altre en una urbanització d’una localitat del Vallès Occidental. Coneguda aquesta situació, i davant de la precària situació econòmica de la persona tutelada, l’entitat tutelar sol·licita les autoritzacions corresponents per poder vendre alguna de les propietats i poder millorar, així, la seva qualitat de vida.

Seqüència 7.- Un cop concedides les autoritzacions, són adquirits, gairebé alhora, els de Barcelona i del Maresme, i en el moment en què ja disposa de recursos econòmics és traslladada a una residència privada. Però quan encara no s’ha rebut l’autorització de venda del tercer immoble (que no s’hauria venut perquè ja no calia), es produeix la seva defunció.

Conclusió.- Gràcies a la tasca feta per l’entitat tutelar durant el temps en què va exercir el càrrec, aquesta persona, que hi va arribar en una situació econòmica més que precària, va poder viure els seus últims anys amb una excel·lent qualitat de vida i va morir disposant d’un patrimoni considerable. Patrimoni que, en no tenir hereus, va recaure, com disposa la llei per a les herències intestades, en la Subdirecció General d’Herències de la Generalitat de Catalunya.

Com es pot caure al fons de l’escala social

A principis de l’any 2004 la nostra Fundació va acceptar el primer càrrec tutelar. Es tractava d’una dona d’uns seixanta-i-tants anys legalment incapacitada i ingressada en un centre geriàtric i de la qual sempre en recordarem una primera imatge que ens va impactar: asseguda en un silló allunyada dels altres residents, amb les cames creuades i fumant amb un posat de distinció que feia difícil creure que l’havien recollit els serveis socials perquè anava pel carrer bruta i mal vestida i arrossegant unes bosses de plàstic plenes de deixalles.

Amb el pas del temps i de mantenir-hi la relació que escau a la nostra funció tutelar, hem pogut anar descobrint petits retalls de la seva biografia. Era filla del que en diem “casa bona” i havia estat modista d’alta costura. Però, per raons que no hem pogut esbrinar, va baixar un primer graó i va anar a fer de dependenta en un gran centre comercial (encara guardava peces de l’uniforme al seu armari) i, finalment, va acabar caient al fons de l’escala social malvivint al carrer en la més absoluta misèria.

Si va ser a causa de l’aparició del transtorn mental que pateix que potser la van ferfora de la feina o si la van acomiadar i això li va provocar el trastorn, no ho hem pogutsaber, però el que és cert és que gràcies a la nostra actuació hem aconseguit que surti del seu estat de quasi autisme i establir-hi una bona relació, anar a passejar i fins entrar a una cafeteria a berenar.

Quan l’espoli pot ser també d’habitatge

Quan ens proposen una possible tutela tenim per norma anar a conèixer la persona a fi de saber com és i en quines condicions viu.

En el cas que exposem, es tractava d’una senyora soltera que vivia en un petit apartament d’un dels blocs amb serveis, de titularitat municipal, pensats per acollir persones o matrimonis en situació social i/o econòmica precària. I vam descobrir que en aquell apartament, d’una sola plaça, hi viva també, dormint en el sofà, un jove nebot seu que, lògicament, no hi tenia dret i per això tenia enfrontaments continus –a vegades amb certa violència- amb l’equip responsable del bloc. Ell intentava justificar la seva presència amb l’excusa que tenia cura de la tia a la que estimava molt perquè li havia fet de mare al morir la seva quan ell era molt petit. I també és cert que la tia s’estimava el nebot i volia que seguís vivint amb ella. Però, per més estimació mútua que hi hagués, el cas és que la seva situació era il·legal i podia comportar la pèrdua de l’habitatge.

Però al cap de poc temps d’exercir la tutela, les circumstàncies físiques i psíquiques de la senyora van fer aconsellable el seu ingrés en una residència i, en conseqüència, el nebot es va quedar sense poder seguir vivint a l’apartament i es va haver de buscar la vida i, lògicament, ens va fer culpables de la seva situació. Però gràcies a la tasca d’alt nivell professional del nostre equip social es va superar la gran tensió del moment de l’ingrés per arribar a assolir, amb el pas del temps, una excel·lent col·laboració en l’atenció a la nostra tutelada.